Posem fil a l'agulla
A Barcelona tenim una agenda de recitals de poesia. Es pot dir que important. Té més importància si observem el fet que hi ha poetes, ja amb una trajectòria, que no trobem a les llibreries. Llavors, el dir la poesia en veu alta és la manera de fer públic i, doncs, publicar. Al cicle que organitza Quark Poesia al Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemeison (cal dir que aquest és un cicle important dins l’agenda que dèiem: ajunta al llarg del curs les poetes del país en diversos grups), vaig assistir a un bon exemple d’això el dimecres 7 de febrer. Vaig escoltar la poesia de Laura López Granell, una mestre en aquesta art, que difícilment trobarem a les llibreries, perquè va publicar una obra, Itineraris, el 1994 i des de llavors no ha imprès res més. Però, en canvi, no podem dir que hagi desaparegut com a poeta, perquè fa temps que és present en molts recitals i és valorada pels col•legues tal com vaig poder comprovar aquell dia amb tot d’oooohs d’admiració mentre recitava. Per tant, no n’hi ha prou de llegir llibres: cal anar als recitals de poesia!
Aquí teniu L’Agulla, inèdit, en el sentit estricte, de la Laura López, que va ser un dels poemes que va dir.
L'agulla
L’agulla se’m desenfila,
no la puc tornar a enfilar.Enfila’m a la barana,
pare, veuré el món passar.Veuré la nena que fila
el passat que et va emportar,
i, el futur que no endevino,
veuré la fila que fa.Veuré el demà que s’afila
com un fus, i em fa girar
--esmolada, la ferida
se’m clava un xic més enllà.L’agulla se’m desenfila,
pare, i el present se’n va.Estreny-me fort que no caigui
pare, torna’m a enfilar.Gira un petó dels teus llavis
a la finestra, i el mar
fa l’olor de menta fresca
del teu cor esbatanat.Els teus dits dibuixen núvols
al cel d’un vestidet blanc.
Sóc la llavor que dormita,
la por que seré de gran.Aboco mots i records
a la bocana del mar.
Mastego la menta teva,
planto un test al teu costat.Pare, i m’empasso la vida!,
crua, com la vas deixar,
se’m presenta cada dia,
i jo, que no sé cuinar,esmolo vers i navalla,
llenço les peles al mar
de la fruita que no calla
i refila, fila i fa.I tenallo tiges velles,
de les llavors en faig blat,
raja roja la verema
i cap flor no acota el cap.M’he punxat amb una agulla,
no la vull tornar a enfilar.Queixalo el moll d’una fruita
metzinosa de demà.Duc el pinyol a la boca
i és ni escopir ni empassar:
surt la nena que vaig ser,
que no vull ser, que fa tard…Em desvetlla del malson
un petó del meu amant.Pare, el seu alè és de menta
i els seus dits són esmolats
com els teus, com els que enyoro,
els que m’enfilaven alt,com els que em feien petita,
com els que van fer-me gran.L’amor es clava a la vena
i l’agulla no fa mal.Enfilo el fil d’un poema
i el cuso sense didal.