La poeta descalça

Vaig néixer a La Posidònia, i si m’amago rere el malnom de la disfressada, és perquè ningú no pugui reconèixer en mi la noia rossa de brusa blanca i slacks verds que desaparegué un matí de sol de fa dotze anys a la platja de Cala Estreta, engolida per la mirada dels homes nus que s’hi banyaven.

Damunt la sorra només hi van trobar els slacks; van dir que el sol se m’havia menjat. O bé que, alliberada de robes, m’havia tornat una sirena. Res d’això: no m’agraden, les sirenes. Callar no serà mai el preu de l’amor; ni trobar la pròpia veu, serà a canvi d’haver de renunciar a les cames. Sirena jo, en tot cas, com la de les ambulàncies: lluminosa, sonora, en moviment i si cal contra direcció.

I és així com em presento davant vostre avui: nua d’slacks, rossa com l’aire, vestida com la mar, sense pèls a la cua ni escates a la llengua, que jo sóc la poeta descalça que camina amb els mots nus i escriu onada rere onada al palmell de la platja. Esgarrapeu la sorra: hi trobareu petjades d’Alga. Hi trobareu la mar que recomença, avui, la mar que sóc, la mar que escriu, la mar, la disfressada...